Història

DRM (Digital Rights Management) és un terme genèric referit a tecnologies de control d'accés que utilitzen les editorials i els propietaris de drets d'autor per a "limitar" o "gestionar" l'ús de medis i dispositius digitals.

Majoritàriament, el fan servir mitjans creatius audiovisuals. El model de negoci associat a sistemes DRM relaciona unes tarifes segons les còpies fetes del treball original.

Existeixen diversos mecanismes DRM, que tenen característiques semblants, com la detecció de qui accedeix al contingut, l'autorització o denegació de l'accés al contingut i les restriccions d'accés. Estan presents al cinema, a la música en discos o Internet, als llibres electrònics, en documents i en software.


El fiasco

A la pràctica, tots els sistemes DRM han estat eludits o derrotats en distribuir-se el mitjà cap a suficients consumidors, per tant no reporten el benefici pel qual van ser ideats.

Al voltant de l'ús dels DRM, el mateix Steve Jobs d'Apple demanava el 2007 que no s'utilitzessin. A sobre, els DRM de Windows Vista o els dels discos Blu-Ray i HD-DVD van ser crackejats.

Entitats com l'SGAE, encarregada de la gestió dels drets d'autor, s'han inclinat més per vetllar pels cànons de còpia privada que no pas per l'ús dels sistemes DRM... però això és un altre tema!


Què n'hem après?

La tecnologia no és suficientment poderosa com per anar en contra dels usos socials. Si la gent no veu malament fer còpies dels continguts digitals, cap eina tecnològica ho impedirà, com segurament tampoc ho farà cap disposició legal.

Si es volen canviar les tendències de la nostra societat cal que anem per altres camins.