Història

El desplegament de les xarxes UMTS i l'arribada de l'anomenada telefonia mòbil de tercera generació (3G) van obrir les portes a les comunicacions digitals d'alta capacitat, unes prestacions que feien possible una nova aplicació llargament somiada: la videotrucada en mobilitat.
Diuen que el 90% de la informació que rep el nostre cervell prové de la vista, i com a éssers visuals que som, calia esperar que la nova prestació dels ja omnipresents telèfons mòbils ens captivaria com ho van fer les comunicacions de veu o els SMS.


El fiasco

Però no va pas ser així. Molts telèfons mòbils incorporen avui dues càmeres, una per a fer fotografies i una altra que enfoca cap al mateix costat on hi ha la pantalla, destinada a realitzar videotrucades.
Sincerament, algú ho fa servir?
Sembla que, per un motiu o altre, les aplicacions relacionades amb la imatge no acaben de quallar en el món de la telefonia mòbil, malgrat els intents reiterats de les empreses operadores del sector. No ha estat únicament la videotrucada qui no ha trobat el seu lloc: tampoc ho han fet els MMS (Multimedia Messaging Service) o la televisió pel mòbil DVB-H (Digital Video Broadcasting Handheld).


Què n'hem après?

Certament, admetem les videocomunicacions quan estem a casa asseguts davant l'ordinador. Així mateix, també acceptem que ens interrompin en qualsevol moment de la nostra vida quotidiana amb una trucada al mòbil. La combinació, però, d'ambdues intrusions sembla que supera el nostre llindar de tolerància.
La videotrucada mòbil ens ha permès descobrir la frontera del nivell d'intrusió en la intimitat que les persones estem disposades a acceptar, i potser ens assenyala un límit en l'ús de la tecnologia.