Història

One Laptop per Child és un programa del Massachusetts Institute of Technology (MIT) que pretenia combatre l'anomenada escletxa digital, sobretot en aquells països on el cost de l'ordinador és un escull en sí mateix. La iniciativa buscava que tots els nens del món poguessin tenir accés a un portàtil que els permetés accedir a la computació, a la gestió de documents i imatges, i a la connexió a Internet. Els destinataris incloïen també països rics que no disposen de recursos per informatitzar les aules de les escoles. L'ordinador en qüestió el fabricava l'empresa Design Cotinuum, de Boston, i per estalviar bateria tenia una pantalla que passava del blanc i negre al color segons l'ús que se n'hagués de fer. També tenia un processador de 500 Mhz, 1 Giga de memòria, Wifi i quatre ports USB.

El fiasco

Des que fa tres anys es va iniciar el One Laptop per Child el projecte ha suscitat sensacions i opinions contraposades. La idea i part de la seva filosofia semblaven interessants, però el model de desenvolupament, fonamentat en una gestió molt de dalt cap a baix i amb una burocràcia excessiva, apuntaven un fracàs similar al de tants altres projectes de desenvolupament pensats perquè el primer món proclami la seva preocupació en l'educació i la tecnologia però sense tenir massa en compte a l'usuari final. La massiva cobertura mediàtica de la iniciativa anunciava vendes de milions d'unitats però, en tres anys, aquestes només han arribat als 300.000. A més, el preu s'ha incrementat fins els 180 dòlars.

Què n'hem après?

One Laptop per Child es va convertir ràpidament en un projecte fetitxe, un exemple depurat d'idea políticament correcta, però com sol succeir amb els projectes massius de visionaris que prometen canviar el món, la realitat s'ha revelat molt més complexa i conflictiva. Sovint, han estat els projectes concebuts i desenvolupats seguint el model de baix cap a dalt, on els cooperants es converteixen en cercadors, els que han demostrat més eficàcia.